«Portem mil·lennis vivint identificats amb el nostre cervell. Creiem que som el que pensem. Creiem que som el que ens van fer creure que érem. Com ja ha demostrat la neurociència, reaccionem i actuem en funció del que pensem inconscientment, i acabem atraient les situacions, les persones i la vida que aquests pensaments han generat. I així reafirmem aquestes creences i alimentem aquest peix que es mossega la cua. Així doncs, quin sentit té viure així?

Com és que continuo vivint des del patiment i el conflicte i no sóc prou feliç? Jo no sóc el que penso que sóc. El cervell és com un ordinador, i executa els programes instal·lats a la perfecció i a una velocitat excepcional. Però el cervell no té ànima; actua sempre des de la supervivència, la protecció i en resum: des de la por. Ell vol entendre tot el que succeeix, vol etiquetar-ho per a accedir a aquesta informació quan la necessiti, vol controlar-ho tot perquè aleshores es sent segur i no «es penja».

 

I com puc saber qui sóc en realitat? Observant el què sento davant tot allò que em passa. Davant una situació o una persona que em genera una emoció desagradable, el què passa o la persona en si, és irrellevant. És una oportunitat que et regala la vida perquè et coneguis i maduris com a persona. I si no fas aquest exercici, la vida; amb la seva infinita generositat, t’anirà posant situacions cada vegada més bèsties perquè aprenguis el que necessites aprendre. Davant una situació que em genera una emoció desagradable, és l’emoció la que em dóna la pista de quina necessitat interna intento cobrir amb alguna cosa externa. La necessitat de ser estimat, reconegut, valorat, de controlar, d’ajudar, de ser vist…

 

Quan; en soledat i en calma, sóc capaç de no mentir-me i ser absolutament sincer amb mi mateix, veig la lògica distorsionada des de la qual he estat actuant. Res extern pot omplir l’interior, perquè l’interior ja està ple de tot el que necessito. I quan veig aquesta lògica disfuncional, és quan es comença a desinstal·lar un dels programes neuronals que em manaven… I sento un gran descans, una gran pau i una gran certesa. I és aleshores, quan; per fi, començo a ser qui sóc.»

 

Roser Vinyet
www.summacoaching.com

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *