L’amor incondicional és l’essència educadora. El triangle es completa amb el criteri i amb el bon humor. O sigui, amor, humor i ganes d’educar, de posar límits sense por i d’arremangar-se amb alegria per cumplir la nostra missió.
Educar és impulsar, estirar, empènyer, provocar, estimular, escoltar, respectar… Hi ha un verb clau, que és acompanyar. L’educador acompanya la criatura, i per fer-ho ha de saber trobar la distància exacta. Ni massa a sobre ni massa luny. I ha d’anar modulant aquesta distància, fins a fer-se prescindible, que és l’èxit més gran. I la ironia és una bona eina per trobar aquesta distancia de nosaltres mateixos i dels posibles atacs de trascendència que ens acomplexen.
Fa vint anys que sóc pare. De cada cop més fills, fins a quatre. I en aquestes dues dècades tan intenses i apassionants i ocupadíssimes, he introduït un mètode curiós de conciliació laboral i familiar, que és emportar-me la canalla a la feina. Literalment, quan puc, com feia el meu pare, a qui de nen jo observava al taller de fusteria i acompanyava a les reunions. I també en un sentit més metafòric. He escrit en clau d’humor sobre la paternitat, he impulsat programes de ràdio i televisió sobre educació, i quan vam fundar l’ARA vaig tenir clar que el Criatures en seria el suplement estrella.
Cada cop estic més convençut, i ja acumulo algunes proves, que res és més transformador que parlar en positiu de la tasca educadora, desdramatitzar-la, fomentar que els que encarrilem la canalla tinguem més seguretat i alegria i menys pors i complexos. Compartir batalletes, riure’ns dels nostres fracassos, aprendre dels altres. Educar amb humor.
Carles Capdevila
