La importància i la dificultat de la indicació «VINE»

Coneix amb els consells de l’Àngel la millor manera d’ensinistrar el teu gos

El «vine» és probablement la indicació més important i necessària que un gos ha de saber.
Ja que tenir aquesta indicació ben assumida no només en depèn que en les zones indicades
(normalment rurals) el puguem portar en llibertat sense que suposi perdre el nostre gos, o que pugui provocar molèsties o accidents a tercers. Si no que també és la indicació bàsica per tenir control general sobre el nostre gos en moltes situacions diferents.

gosAra bé, per nosaltres, els humans, ens sembla molt normal i lògic que cridem el nostre gos,
i que ell vingui. Però si fem un petit esforç d’empatia entendrem que potser no ho és tant des del punt de vista del nostre ca… Ja que ell haurà de deixar de fer el que està fent per venir cap a nosaltres. A més a més, sovint el cridem quan hi ha algun estímul que nosaltres és un perill, però paradoxalment, acostumen a ser les coses que desperten més la curiositat dels nostres gossos: cavalls, bicicletes, altres gossos, gent corrent, etc.
A més a més, si el gos aprèn que només se’l crida quan hi ha algun d’aquests estímuls tan
llaminers, i/o per tornar cap a casa posant punt i final a un divertit i estimulant passeig… Ell anirà associant que el «vine» no «li surt a compte», ja que comporta deixar de divertir-se. I si a més a més, es dóna el cas que no ve al primer crit, sinó que bé al desè, i llavors a sobre s’emporta una bronca… Aquesta associació negativa del «vine» va en augment, i cada cop serà un gos menys obedient…
Per tant, ensenyar el «vine» també dependrà de l’experiència i les vivències prèvies. No és
el mateix començar amb un gos que ha après que el que li interessa més és fugir de l’amo així
que pot, si el que vol és passar-s’ho bé. Que no pas començar a ensenyar un cadell de 4 a 6
mesos que el «vine» és molt divertit, i que surt molt a compte ser «obedient».

gos
Cal tenir en compte que la raça, o la predisposició genètica, també hi juga un paper en l’obediència d’un gos. Poso dos exemples antagònics: en principi és més fàcil ensenyar indicacions
a un gos de raça pastor, que ha estat seleccionat per ser un gos especialment obedient, ja que és un requisit imprescindible per la seva funció originària. Que no pas un gos tipus mastí; que ha estat seleccionat per protegir un ramat, amb les seves qualitats necessàries, essent l’obediència un factor secundari.
Ara bé, això no vol dir que qualsevol gos, de raça o no, pot ser obedient. Però cal adaptar
el ritme, paciència i exigència en el compliment dels exercicis, segons l’edat, vivències i qualitats de cada gos.
I una última consideració. Cal tenir en compte que sempre que deixem un gos en llibertat
assumim un risc. Encara que sigui el gos més ensinistrat del món es pot espantar, o despistar, o alguna conducta imprevista que posi en risc la seva salut, o als del seu entorn. Ara bé, també és veritat, que com més obedient és un gos, més baix és aquest risc, i viceversa.
En el proper article parlarem de com reforçar la indicació «vine».

Àngel Casellas

Educador caní

www.gosllucanes.com

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *